No fotem, que gairebé ningú aixeca el peu
Hi ha un esport on la gent renuncia voluntàriament a la glòria perquè la guanyi un altre. I potser per això ens fascina tant.
Aquesta fotografia menteix.
Si la mires de pressa, veuràs Mathieu van der Poel guanyant als Camps Elisis.
Si t’hi fixes una mica més, veuràs Jasper Philipsen entrant segon.
Però aquesta fotografia no explica el que va passar.
Explica el que es va decidir que passés.
A dos-cents metres de la meta, Philipsen estava pràcticament enganxat a la roda del seu company.
Una pedalada més.
Potser dues.
I probablement hauria guanyat l’etapa més prestigiosa del món.
Però no les va fer.
Va deixar de pedalar.
Va decidir que la victòria fos per a Mathieu van der Poel. No perquè no pogués guanyar.
Sinó perquè considerava que aquell triomf era de l’equip.
I de sobte, una fotografia deixa de ser la imatge d’un vencedor.
Per convertir-se en la imatge d’una decisió.
Si hagués passat en una empresa…
Si hagués passat en una empresa, encara seria portada a LinkedIn.
Si hagués passat en política, parlaríem de pactes ocults.
Si hagués passat a la feina, més d’un demanaria hora amb Recursos Humans.
Si hagués passat en una reunió, hi hauria qui preguntaria:
—Però… per què ha renunciat?
Ens sembla incomprensible.
Perquè vivim en una societat on ens han ensenyat que, si pots arribar primer, has d’arribar primer.
Sempre.
“Quan ets a una pedalada de la glòria, gairebé ningú aixeca el peu.”
La nostra societat funciona exactament al revés.
Ens colem a les cues.
Accelerem quan algú posa l’intermitent.
Ens apuntem mèrits compartits.
Interrompem reunions només per demostrar que nosaltres ja ho sabíem.
Publiquem a LinkedIn èxits escrits en primera persona que han construït vint persones.
I després ens sorprèn que un esportista renunciï a una victòria.
Potser el sorprenent no és ell.
Potser som nosaltres.
El ciclisme sembla l’esport més individual del món.
Això és el que sembla.
Un home arriba primer.
Una foto.
Un trofeu.
Una entrevista.
Una portada.
Fi de la història.
Però és una il·lusió.
Quan t’hi acostes descobreixes una cosa gairebé absurda.
La professió més estranya del món
Hi ha una professió que només existeix al ciclisme.
Es diu gregari.
La seva descripció de lloc de treball és fascinant.
La teva missió consisteix a treballar perquè un altre rebi tots els aplaudiments.
Pujar ports al davant.
Anar a buscar bidons.
Tapar el vent.
Perseguir escapades.
Arribar completament buit.
I, si tot surt bé…
…sortir poc o gens a la fotografia.
En qualsevol empresa semblaria una broma.
Al ciclisme és un honor.
Els millors corredors del món passen bona part de la seva carrera ajudant altres corredors.
Els gregaris fan vent.
Porten bidons.
Persegueixen escapades.
Protegeixen el líder.
Es buiden físicament perquè algú altre pugui celebrar la victòria.
I ningú no ho considera humiliant.
Al contrari.
És un honor.
“La glòria individual del ciclisme gairebé sempre és el resultat d’un esforç col·lectiu.”
Aquest Tour n’ha estat ple…
Tadej Pogačar tenia el mallot groc pràcticament assegurat.
La decisió racional era controlar.
Esperar París.
No prendre riscos.
Dies abans havia ajudat el seu company Isaac del Toro a consolidar el podi i havia mostrat una actitud de suport envers ell durant tota la tercera setmana.
Quan rivals com Vingegaard o Lipowitz havien caigut durant la tercera setmana de competició, les seves primeres paraules no han estat d’eufòria.
Han estat de respecte.
Perquè els ciclistes saben una cosa que nosaltres oblidem sovint.
Avui guanyes tu.
Demà pots ser tu qui sigui a terra.
També hi ha una escena que gairebé mai surt als resums.
Adam Yates passa tres setmanes treballant perquè Pogačar guanyi.
Quan un dia és Yates qui té problemes…
…l’equip l’espera.
No perquè aquell dia sigui el més fort.
Sinó perquè durant vint dies ha estat ell qui ha fet més forts els altres.
Això, al ciclisme, no és generositat.
És memòria.
I després hi ha el futbol.
Abans que m’escrigueu, tranquils.
Ja sé que no tots els futbolistes es deixen caure.
Però tampoc descobriré ara que intentar influir en l’àrbitre forma part de l’estratègia de molts esports.
Al ciclisme això pràcticament no existeix.
Pots enganyar el rival fent veure que vas just de forces.
Però no pots convèncer ningú que puges més ràpid del que realment puges.
Quan la carretera s’enfila…
…la realitat acaba fent d’àrbitre.
“Pots enganyar un rival. Però no pots enganyar un port de muntanya.”
Potser per això ens agrada tant.
Perquè durant tres setmanes veiem un món que funciona d’una manera estranyament diferent.
On els líders donen les gràcies als seus gregaris.
On els gregaris treballen perquè els altres brillin.
On els rivals s’admiren.
On un company és capaç de deixar escapar una victòria perquè la celebri un altre.
I això ens emociona.
No perquè sigui ciclisme.
Sinó perquè cada vegada ho veiem menys fora del ciclisme.
Epíleg
Passem mitja vida ensenyant als nostres fills que comparteixin.
Que ajudin.
Que treballin en equip.
Que deixin passar els altres.
Després ens fem grans.
I construïm un món que premia exactament el contrari.
Premia qui parla més fort.
Qui surt més a la fotografia.
Qui arriba primer.
Qui s’apunta el mèrit.
Potser per això el gest de Jasper Philipsen ens sembla gairebé irreal.
No perquè sigui propi del ciclisme.
Sinó perquè fora del ciclisme cada vegada el veiem menys.
I és curiós.
Perquè anomenem esport individual aquell on un corredor és capaç de renunciar a una victòria perquè la celebri un altre.
Mentre nosaltres anomenem treball en equip reunions on tothom competeix per sortir a la fotografia.
No fotem.
Potser l’esport més individual del món és, en realitat, un dels últims llocs on encara s’entén què significa formar part d’un equip.