No fotem, que els ciclistes encara poden anar pel voral
Un titular pot durar tres segons. Una idea equivocada, anys. I quan aquesta idea puja a un cotxe, es converteix en una opinió… i de vegades també en un perill.
Fa uns dies vaig llegir un titular que deia:
“Adeu als ciclistes als vorals.” (veieu la notícia clicant aquest enllaç)
I vaig pensar:
—Collons. Ja era hora que algú m’ho digués.
Ho dic perquè jo soc ciclista.
I resulta que porto anys circulant pels vorals sense saber que, aparentment, ja no hi podia anar.
No fotem.
La primera reacció va ser d’incredulitat.
Com podia ser?
Què volia dir exactament “adeu als ciclistes als vorals”?
Em costava de creure que, d’un dia per l’altre, gairebé sense fer soroll, sense una discussió pública mínimament rellevant i, sobretot, sense que els mateixos ciclistes ens n’haguéssim assabentat, s’hagués prohibit circular pel voral.
Així que vaig fer una cosa que, pel que sembla, cada vegada fem menys.
Vaig anar a mirar què deia la norma.
No soc advocat.
Ni jurista.
Ni expert en dret administratiu.
Soc enginyer.
Per accident, a més.
I els enginyers tenim un defecte: quan alguna cosa no ens quadra, acostumem a voler entendre el sistema abans d’opinar.
La realitat era molt menys espectacular
Resulta que el titular era bastant més espectacular que la realitat.
La norma no deia que els ciclistes ja no poguéssim circular pels vorals.
Ni de bon tros.
El que preveia era que, en determinats trams i quan les condicions ho permetessin, el voral es pogués transformar o substituir per un carril bici segregat (veieu la disposició addicional tercera del Reial Decret 899/2025, de 9 d'octubre, clicant aqui)
És a dir, la idea no era expulsar els ciclistes del voral.
Era protegir-los millor.
Que és bastant diferent.
Però és clar…
“La normativa permet habilitar carrils bici segregats aprofitant parcialment o totalment l’espai del voral quan sigui viable i segur.”
No sembla un titular especialment atractiu.
En canvi…
“Adeu als ciclistes als vorals.”
Això sí.
És curt.
És contundent.
És fàcil de recordar.
I, sobretot, és fàcil de repetir.
El problema no era el titular
I aquí és on vaig adonar-me que el problema no era el titular.
El problema érem nosaltres.
Perquè tots tenim un petit cunyat vivint dins del cervell.
Sí.
Jo també.
El meu surt especialment quan parlo de bicicletes, del Girona FC o d’alguna cosa relacionada amb l’enginyeria.
El teu surt amb altres temes.
No passa res.
El problema no és tenir un cunyat interior. El problema és donar-li el micròfon.
Perquè el mecanisme acostuma a ser sempre el mateix.
Llegim un titular.
No llegim la notícia.
Encara menys la norma.
No contrastem res.
I tres mesos més tard discutim amb una seguretat admirable sobre una cosa que mai no hem comprovat.
És fascinant.
No necessitem saber. Ens és suficient creure que sabem.
Una idea falsa també condueix
Pensa en un conductor qualsevol.
No un conductor especialment agressiu.
Un conductor normal.
Llegeix aquell titular mentre esmorza.
Al cap d’uns dies ja ni se’n recorda.
Però la idea s’ha quedat allà.
Tres mesos després es troba un ciclista circulant correctament pel voral.
I alguna cosa se li activa al cervell.
—Però si això ja ho van prohibir…
A partir d’aquí la cadena és molt humana.
Primer arriba la falsa certesa.
Després la irritació.
“Aquests ciclistes sempre fan el que volen.”
Després el menyspreu.
Després el clàxon.
Després la passada massa a prop.
Després aquell gest amb la mà.
I, en el pitjor dels casos, arriba un accident.
No.
No estic dient que un titular provoqui accidents.
El que dic és que les idees modifiquen la manera com interpretem la realitat.
I la manera com interpretem la realitat modifica el nostre comportament.
I quan aquest comportament el posem al volant d’una tona i mitja de metall circulant a noranta quilòmetres per hora, els matisos deixen de ser un luxe.
Es converteixen en una qüestió de seguretat.
La realitat mai no cap dins d’un titular
Després del meu accident vaig descobrir una cosa molt senzilla.
La realitat gairebé mai cap dins d’un titular.
Del meu accident també se’n podria haver escrit un.
“Ciclista cau a la carretera dels Àngels.”
Tot seria cert.
Però no explicaria absolutament res.
No explicaria un cotxe ocupant el meu carril.
No explicaria els segons en què vaig haver de decidir què feia.
No explicaria la mandíbula trencada.
Ni els dos braços.
Ni les dents.
Ni la por de no poder respirar.
Ni els meus fills.
Ni la Laura.
Ni els mesos de rehabilitació.
Entre aquell titular i la realitat hi cabia una vida sencera.
Exactament igual que entre aquell “Adeu als ciclistes als vorals” i la norma hi cabia una diferència enorme.
Els matisos també protegeixen
Per això cada vegada dono menys importància als titulars i més importància al que expliquen.
O al que amaguen.
Informar amb precisió també és una manera de cuidar els altres.
Sobretot quan parlem de persones vulnerables.
Ciclistes.
Motoristes.
Vianants.
Criatures que van caminant cap a l’escola.
A la carretera, els matisos també protegeixen.
I una frase massa simple pot acabar fent molt més mal del que sembla.
La pròxima vegada que llegeixis un titular que et faci enfadar molt, prova una cosa.
Llegeix també la notícia.
Si encara tens temps, ves a la font original.
I si encara et queda un minut més, pregunta’t si allò que acabes de llegir és exactament el que diu… o només el que algú ha volgut que recordis.
Perquè potser, algun dia, et trobaràs un ciclista circulant correctament pel voral.
I aquell segon en què decidiràs si és un irresponsable… o una persona que simplement està complint la norma… començarà molt abans d’arribar-hi.
Començarà el dia que vas llegir un titular.
No fotem.