No fotem, que el senyal posa trenta

El comportament humà és totalment absurd. I, sobretot, indesxifrable.

Jo no soc psicòleg. Ni pretenc ser-ho. Ni tan sols pretenc semblar-ho, perquè soc enginyer i prou feina tinc amb això.

De fet, soc enginyer per accident. No per vocació, ni per desig, ni perquè de petit desmuntés torradores per descobrir què hi havia a dins. Jo era més aviat dels que les desmuntaven i després sobraven tres cargols. Però aquesta és una altra història.

Com deia, el comportament humà és indesxifrable.

Encara no hem entès que no estem sols al món. Som més de 8.300 milions de persones i no n'hi ha cap altra que pensi exactament com nosaltres. Ningú veu el món des del mateix lloc, amb les mateixes experiències, les mateixes pors, les mateixes presses i les mateixes manies.

No acabem d'entendre que no estem sols al món, però mentrestant volen que assimilem que potser tampoc estem sols a l'univers.

No fotem.

D'això, però, ja en parlarem un altre dia.

La reflexió d'avui neix d'una situació que em toca viure amb una certa freqüència a causa d'un problema greu que tinc: intento respectar els límits de velocitat.

El greu problema de respectar els límits

Sí. Ja sé que sona fatal.

Vaig circulant amb el cotxe, veig un senyal de trenta i em poso a trenta.

Bé, a trenta-un.

Per allò tan mític que diu que el marcador del cotxe sempre indica una velocitat superior a la real. Una d'aquelles veritats universals que tots repetim amb una seguretat absoluta malgrat que la majoria no hem comprovat mai.

Per tant, poso el regulador a trenta-un amb la satisfacció de qui pensa que està circulant exactament a trenta. Ni un quilòmetre per sobre, ni un quilòmetre per sota. Enginyeria de precisió aplicada a arribar quatre minuts més tard a tot arreu.

Ho faig perquè al carrer hi ha un senyal rodó, amb el fons blanc, la vora vermella i un trenta negre al mig.

No em paro a analitzar si trenta és una velocitat massa baixa per a aquella via. Tampoc no em pregunto si jo, amb els meus nuls estudis sobre mobilitat, urbanisme i seguretat viària, hauria decidit posar-hi quaranta, cinquanta o cent vint.

Simplement em poso a trenta.

Així, sense més.

Perquè és el que diu el senyal.

I avall.

El trenta com a suggeriment amistós

El sorprenent és que aquesta decisió, aparentment poc revolucionària, genera tota mena de reaccions entre alguns conductors. Em fan llums. Em piten. S'apropen al darrere del cotxe com si volguessin entrar al maleter. I, en alguns casos, gesticulen amb una creativitat que no se'ls reconeixeria en cap altre àmbit de la seva vida.

No soc ximple. Entenc què els molesta.

Els molesta que vagi tan a poc a poc.

A mi també em molesta anar tan a poc a poc. Jo tampoc em llevo al matí entusiasmat amb la possibilitat de travessar Girona a la velocitat punta d'una bicicleta elèctrica limitada.

Però és que no he estat jo qui ha decidit que la velocitat màxima d'aquella via sigui de trenta quilòmetres per hora.

Jo només hi passo.

Malgrat això, hi ha persones que es consideren legitimades per recriminar-me, de maneres més o menys visuals i més o menys ofensives, ni més ni menys que estigui complint escrupolosament la llei.

Això és el que em fascina.

No els indigna que algú incompleixi una norma. Els indigna que jo la compleixi.

Perquè, pel que sembla, hi ha conductors que interpreten que el trenta d'un senyal rodó amb el fons blanc i la vora vermella és només una recomanació. Una mena de suggeriment amistós de l'administració.

«Nosaltres posaríem trenta, però tu mateix.»

Per a ells, el límit només es converteix en obligatori quan hi ha un radar. En aquell moment, de manera pràcticament miraculosa, una velocitat ridículament baixa i incomprensible passa a ser una norma perfectament clara que cal respectar.

Dels radars també en parlarem un altre dia.

Avui circulava per l'avinguda del President Josep Tarradellas de Girona, a l'altura dels Maristes. És una via amb dos carrils en cada sentit.

Jo anava pel carril de l'esquerra, a trenta quilòmetres per hora.

Ja sé que això pot sonar provocador.

Ho entenc.

Però no hi anava per tocar els collons a ningú. Hi anava perquè, una mica més endavant, els vehicles que volen girar a la dreta pel carrer Bernat Boades sovint han d'aturar-se quan algú travessa el pas de vianants.

I una cosa és que jo respecti el límit de velocitat.

I una altra és que m'agradi quedar-me aturat.

La meva submissió a la normativa també té límits.

Doncs bé, circulava a trenta per una via limitada a trenta quan el conductor que duia al darrere ha començat a pitar.

Jo ni tan sols m'havia adonat que el tenia allà. Anava pensant en les meves coses i mirant endavant, que és una activitat força recomanable quan es condueix.

Quan he mirat pel retrovisor, però, he pogut veure que l'home estava profundament indignat. No una mica molest. No impacient. Indignat.

La seva cara transmetia que jo no només circulava lentament, sinó que acabava de trair alguna mena de pacte ancestral entre conductors.

Jo, en canvi, no m'he immutat.

Amb el temps he après que, en situacions com aquesta, qui té el problema no soc jo.

És ell.

Entenc que aquell home tingués pressa. Potser arribava tard. Potser tenia una urgència. Potser considerava que un carrer de dos carrils per sentit no hauria d'estar limitat a trenta. Fins i tot és possible que, en això últim, jo estigués d'acord amb ell.

Però aquí és on el comportament humà es torna fascinant.

Què passa pel cap d'una persona quan decideix fer sonar el clàxon perquè discrepa de la velocitat d'un altre conductor que està respectant el límit?

Quin és exactament el propòsit?

Vol que jo acceleri i deixi de complir la norma?

Vol intimidar-me?

Vol comunicar-me que ell té una interpretació més madura, més flexible i més intel·ligent del senyal?

Es pensa que el clàxon és una mena de recurs d'alçada contra les decisions de l'Ajuntament?

O simplement necessita fer-me saber que la seva pressa és més important que la meva decisió de no ser multat?

Perquè aquest és el mecanisme que no acabo d'entendre.

En quin moment una persona decideix que la seva lògica particular —amb la qual fins i tot podria arribar a estar d'acord— li dona dret a pressionar, increpar o assetjar un altre conductor?

Pot considerar absurd el límit.

Pot pensar que el carrer permetria circular perfectament a cinquanta.

Pot creure que jo soc un passarell, un provocador o un fill de puta.

Però el senyal continua posant trenta.

I jo continuo anant a trenta.

No fotem.

Una urgència nacional sobre quatre rodes

El cotxe té una capacitat sorprenent per convertir persones aparentment civilitzades en petits dictadors sobre rodes.

Entrem dins l'habitacle, tanquem la porta i, de sobte, la nostra pressa es converteix en una emergència nacional. El nostre criteri preval sobre el dels enginyers de trànsit, sobre el de l'Ajuntament, sobre el del conductor del davant i, si convé, sobre el Codi Penal.

El problema sempre és el conductor del davant

El conductor del davant deixa de ser una persona.

És un obstacle.

Un inútil.

Un desgraciat que ha decidit sortir de casa amb l'únic objectiu de fer-nos arribar tard.

Potser l'absurd no és que aquell home volgués circular més de pressa.

Això ho entenc perfectament.

L'absurd és que pensés que el seu desig de circular més de pressa m'obligava a mi a fer-ho.

Que la seva lògica estava per sobre de la meva.

Que la seva pressa estava per sobre de la norma.

Que el seu clàxon li donava alguna mena de superioritat moral.

No sé què li passava pel cap. Ja he dit que no soc psicòleg.

Soc enginyer.

Per accident.

Però no cal haver estudiat psicologia per arribar a una conclusió bastant senzilla:

quan ens posem darrere d'un volant, alguns no conduïm el cotxe.

Conduïm com si fóssim els amos del món.

I el problema és que encara no hem entès que no hi estem sols.