No fotem, que això està fet per a persones normals

Fer metre noranta-dos sembla un privilegi fins que intentes comprar unes sabates, dormir en un llit o fregar una paella sense lesionar-te l’esquena.

Hi ha característiques físiques que la societat ha decidit que són avantatges.

Ser alt n’és una.

Si fas un metre noranta-dos, la gent assumeix que has guanyat alguna mena de loteria genètica.

Veus millor als concerts.

Arribes als prestatges de dalt.

Tens més presència.

I no necessites demanar ajuda per canviar una bombeta.

Tot això és cert.

Però és una veritat explicada, habitualment, per persones que fan un metre setanta-cinc.

Perquè fer un metre noranta-dos també significa descobrir que bona part del món ha estat dissenyada pensant en algú altre.

Algú més baix.

Amb les cames més curtes.

L’esquena més pròxima a les piques.

I, sobretot, amb un quaranta-dos de peu.

Més alt que un pi

Quan ets un nen alt, l’alçada no és un avantatge.

És el primer que veu tothom.

Abans del teu nom.

Abans del que fas bé.

Abans, fins i tot, que hagis tingut temps d’entendre per què el teu cos ha decidit anar tan de pressa.

A mi em deien:

—Más alto que un pino, más tonto que un pepino.

Era una d’aquelles frases que els adults i els nens repetien amb la satisfacció de qui pensa que ha descobert una rima perfecta.

La gràcia era discutible.

La constància, impecable.

També hi havia una altra broma, més elaborada i amb una base científica encara més qüestionable.

Consistia a posar la mà com si fos una pistola: el dit índex apuntant endavant i el polze cap amunt.

Segons aquella teoria, les persones baixes tenien el polze curt però l’índex llarg.

I els alts, naturalment, al revés.

No cal explicar gaire més què representava cadascun dels dits.

El missatge era clar:

l’alçada tenia compensacions.

I als nens els semblava una dada prou important per recordar-te-la.

Quan ets molt alt de petit, el teu cos entra a l’habitació abans que tu.

Quan ets el més alt de la classe, no ets simplement l’Iban.

Ets l’alt.

El del final de la fila.

El que ha d’anar al darrere a les fotografies.

El que, segons sembla, hauria d’haver nascut sabent jugar a bàsquet.

I el que ha d’acceptar qualsevol comentari sobre el seu cos perquè, en teoria, ser alt és una sort.

Créixer més de pressa que els mobles

Durant la meva etapa de creixement, el problema no era només que jo em fes alt.

Era que em feia alt més de pressa que les coses que m’envoltaven.

La roba quedava petita.

Les mànigues s’escurçaven.

Els pantalons començaven a ensenyar turmell sense que ningú els ho hagués demanat.

I el llit va deixar de ser un lloc on dormir per convertir-se en una comprovació nocturna del meu creixement.

Els meus pares van acabar fent-me’n un a mida.

Dos metres i deu centímetres.

Un llit que, més que un moble juvenil, semblava una infraestructura estratègica.

No sé si sabien exactament fins on pensava arribar jo, però van decidir incorporar un marge de seguretat.

I van encertar.

Amb els anys, el creixement es va aturar i he pogut acabar sobrevivint amb un llit de dos metres.

Sobreviure és la paraula adequada.

Hi cabo.

Sempre que el coixí no sigui massa gros, no m’estiri amb excessiu entusiasme i accepti que els peus mantinguin una relació diplomàtica amb el final del matalàs.

Per a la majoria de la població, la mida del llit és una qüestió de confort.

Per a una persona alta, és una especificació tècnica.

L’avantatge culpable de veure-hi als concerts

Un dels grans avantatges oficials de ser alt és que als concerts hi veus.

Això és cert.

Però és una veritat incompleta.

Hi veus sempre que siguis capaç d’ignorar que, darrere teu, probablement hi ha algú que ha pagat la mateixa entrada per contemplar la teva nuca.

Recordo un concert d’en Bisbal i la Chenoa a Sant Feliu de Guíxols.

Sí, pavo.

D’en Bisbal i la Chenoa.

No penso justificar-me.

Les persones amb qui hi anava havien arribat abans que jo i m’havien «guardat lloc».

Guardar lloc és una expressió molt amable per descriure una pràctica que sempre he odiat.

Consisteix a fer veure que un tros d’espai públic és temporalment teu perquè hi has col·locat un amic, una jaqueta o una promesa verbal.

El problema era que no havien arribat cinc minuts abans.

Havien arribat significativament abans.

I, durant aquell temps, darrere seu s’hi havia anat acumulant gent.

Quan vaig arribar, la meva intenció era quedar-me al darrere.

No perquè fos millor persona.

Sinó perquè sabia perfectament què passaria si una persona d’un metre noranta-dos apareixia del no-res i s’instal·lava davant d’una multitud que ja havia negociat la seva visibilitat.

Però els meus amics van insistir que anés amb ells.

M’havien guardat lloc.

I jo, feble davant la pressió social i probablement motivat per la possibilitat de veure en Bisbal de més a prop, vaig acceptar.

Vaig avançar entre la gent amb aquella incomoditat tan particular de qui sap que no s’està colant exactament, però tampoc no pot defensar del tot el que està fent.

Quan vaig arribar al lloc reservat, darrere meu hi havia unes noies.

I elles no van decidir patir en silenci.

Durant tot el concert vaig anar sentint comentaris com:

—Si el árbol no me deja ver…

O:

—Es que con el árbol delante…

No recordo totes les variants.

Però l’arbre sempre era jo.

No calia cap esforç interpretatiu.

Als concerts, ser alt et dona una visió privilegiada i la responsabilitat moral d’haver-la arruïnat als altres.

Jo no havia decidit créixer fins a metre noranta-dos.

Però, d’alguna manera, aquella nit em vaig sentir personalment responsable d’haver obstruït la visió d’en Bisbal i la Chenoa a tota una filera.

I el pitjor és que tenien raó.

Jo hi veia perfectament.

Elles veien un arbre.

D’alt a average i tornar

Durant molts anys, quan anava a concerts, discoteques o qualsevol lloc amb molta gent, jo sempre era dels alts.

No necessàriament el més alt.

Però sí prou alt per observar l’esdeveniment des d’una posició privilegiada i perquè algú del darrere em maleís discretament.

Amb el pas dels anys, però, em va començar a passar una cosa estranya.

En trobades multitudinàries vaig anar deixant de sobresortir.

Primer vaig pensar que era una percepció meva.

Després vaig haver d’acceptar una possibilitat més inquietant:

potser metre noranta-dos ja no era tant.

Al meu voltant van començar a aparèixer nois més joves que em miraven des de la mateixa altura.

O des de més amunt.

Jo, que havia passat la vida essent l’alt, començava a ser average.

No baix.

Tampoc cal dramatitzar.

Però sí estadísticament menys excepcional.

Fa un parell d’anys, la Laura i jo vam anar a l’enèsim concert de comiat de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi.

Els grups de rock catalans tenen una relació molt flexible amb el concepte de comiat.

S’acomiaden.

Tornen.

Ho tornen a deixar.

Celebren que han tornat després d’haver-ho deixat.

I finalment organitzen un nou concert de comiat per a tots els que no van poder assistir als comiats anteriors.

Aquella nit, però, em va passar una cosa inesperada.

Em vaig tornar a sentir alt.

Potser perquè la majoria dels que érem allà pertanyíem a la meva generació.

Gent que havia escoltat Sopa de Cabra quan encara els concerts de comiat semblaven definitius.

De sobte, els caps que m’envoltaven tornaven a quedar per sota del meu.

Vaig recuperar la perspectiva.

L’horitzó.

La posició de poder.

Només va durar una nit.

Però va ser bonic.

Vaig necessitar un concert ple de persones de la meva edat per recordar que jo era alt.

No sé si les noves generacions són realment més altes o si només freqüento llocs on s’acumulen tots els seus exemplars més ben alimentats.

Però ser alt també és relatiu.

No depèn només del que mesures.

Depèn de qui tens al costat.

Durant anys vaig ser l’arbre.

Després em vaig convertir en bosc.

I aquella nit, envoltat novament pels de la meva generació, vaig recuperar la copa.

Ni que fos fins que es van encendre els llums del Sant Jordi.

El quaranta-vuit no és una talla. És una incidència logística

Després hi ha els peus.

Un quaranta-vuit.

A Girona, durant molts anys, entrar en una sabateria i demanar un quaranta-vuit era gairebé una provocació.

El número més alt acostumava a ser el quaranta-sis.

Més endavant, algunes botigues van començar a arribar fins al quaranta-set.

I això ja ho vam viure com una mena de progrés social.

Actualment pots trobar algun quaranta-set en botigues físiques.

Un quaranta-vuit continua sent una criatura mitològica.

La conversa habitual en una sabateria és aquesta:

—Teniu algun quaranta-vuit?

El dependent consulta l’ordinador, mira cap al magatzem o adopta directament aquella expressió de qui ja sap que no.

—No. Però tenim aquest model en un quaranta-set. Emprova-te’l, perquè és molt complet.

Molt complet.

Aquesta és una de les grans expressions del sector del calçat.

Un número quaranta-set «molt complet».

Com si el fabricant, mogut per la generositat, hi hagués afegit discretament un centímetre de sabata sense modificar el número de la caixa.

Te l’emproves.

Fas entrar el peu.

T’aixeques.

Camines dos passos amb els dits doblegats contra la punta i el dependent et pregunta:

—Què? Com el notes?

Petit.

El noto petit.

Perquè és un quaranta-set.

I jo necessito un quaranta-vuit.

No és complet.

Ni molt complet.

És exactament tan complet com tots els altres quaranta-set.

I una merda.

Em va petit.

Un quaranta-set molt complet continua sent un quaranta-set. La resta és optimisme comercial.

No sé si els dependents pensen que el peu pot ser convençut.

Que, després d’uns minuts de negociació, els dits acceptaran redistribuir-se.

Que el dit gros es plegarà sobre si mateix perquè el model és bonic.

O que la pressió exercida per la sabata acabarà reduint el peu fins a la talla disponible.

Però el peu és una de les parts menys dialogants del cos humà.

O hi cap.

O no hi cap.

Durant anys, l’únic lloc de Girona on vaig arribar a trobar sabates de més del quaranta-set era l’Hipercor.

En tenien tres models.

Tres.

No tres marques.

No tres prestatgeries.

Tres models.

I no es podia dir que fossin especialment fashion.

Quan calces un quaranta-vuit, però, el concepte fashion queda subordinat a un criteri més elemental:

que existeixin.

Podies mirar els tres models, comparar-los i intentar convèncer-te que algun d’aquells dissenys encaixava amb la teva personalitat.

Però en realitat no triaves.

Et tocava un dels tres.

A més, arribava l’època de rebaixes i descobries una altra singularitat.

Aquelles sabates no estaven rebaixades.

Tot l’Hipercor podia celebrar els descomptes.

Les teves sabates, no.

Potser perquè només n’hi havia tres.

Potser perquè el quaranta-vuit estava considerat un producte de luxe.

O potser perquè sabien perfectament que, si les necessitaves, no tenies cap alternativa.

Les botes més grosses també eren petites

A segon de BUP vam anar de setmana blanca a Porté-Puymorens.

Jo no soc d’esquiar.

No ho era aleshores i no ho he acabat sent després.

Per tant, vaig llogar tot el material.

Esquís.

Bastons.

Botes.

I amb les botes va passar exactament el que acostuma a passar quan algú amb un quaranta-vuit depèn de l’estoc disponible:

vaig acabar agafant les més grosses que tenien.

Oh, sorpresa.

M’anaven petites.

No una mica ajustades.

Petites.

Però quan ets adolescent, ets a Porté-Puymorens amb tota la classe i ja tens els esquís posats, no acostumes a aturar l’activitat per defensar els drets fonamentals dels teus dits grossos.

Et poses les botes.

Les cordes.

I esquies.

O, en el meu cas, intentes esquiar mentre els dits dels peus van quedant progressivament premsats contra la punta.

Durant hores.

Baixada rere baixada.

Cop rere cop.

Al final d’aquella setmana, les ungles dels dits grossos havien adquirit un aspecte difícil d’ignorar.

Un noi de la meva classe va definir-ho amb una precisió mèdica extraordinària:

—Las tienes como mejillones.

I sí.

Les tenia com musclos.

Fosques.

Inflades.

Amb aquella aparença de cosa que ja no pertany del tot al cos humà.

Al cap d’un temps, totes dues ungles van acabar caient.

Vaig llogar les botes més grosses que tenien. Em van anar petites i vaig tornar de la setmana blanca sense les ungles dels dits grossos.

La majoria de gent torna d’una setmana d’esquí amb agulletes, alguna fotografia i la sensació d’haver après a frenar.

Jo vaig tornar amb una demostració pràctica que «és el número més gros que tenim» no significa necessàriament «et va bé».

Significa només que, a partir d’allà, el problema ja és teu.

Quan algú et diu que una sabata o una bota «ja donarà de si», convé preguntar-se quina de les dues coses esperen que cedeixi abans:

el calçat

o el teu cos.

Comprar per internet havia de ser la solució

Internet havia de democratitzar els peus grans.

Per fi podia buscar sabates sense haver de recórrer totes les botigues de Girona ni sotmetre’m a una nova teoria sobre els quaranta-set complets.

Fins que vaig comprar unes Munich.

Vaig demanar un quaranta-set.

Quan van arribar, me les vaig emprovar.

Petites.

Les vaig tornar i vaig demanar el quaranta-vuit.

També petites.

Les vaig tornar i vaig demanar un quaranta-nou.

Quan va arribar el quaranta-nou, vaig obrir la caixa amb la sensació que allò ja no podia fallar.

Un quaranta-nou.

Jo calço un quaranta-vuit.

Hi havia d’haver marge.

Me les vaig emprovar.

Petites.

També.

Havia començat aquella operació pensant que necessitava unes sabates.

Tres enviaments i tres devolucions després, començava a preguntar-me si el que necessitava era una explicació anatòmica.

Vaig demanar tres talles consecutives i totes tres em van anar petites. En algun moment, el problema deixa de ser la talla i passa a ser la realitat.

Potser les Munich tallaven petites.

Potser aquell model tenia una forma especialment estreta.

O potser un quaranta-vuit no vol dir absolutament res.

La talla de la mare que em va parir

Aquesta és una qüestió que la humanitat ha decidit acceptar amb una tranquil·litat incomprensible.

Per què un quaranta-vuit de Nike i un quaranta-vuit de Munich s’assemblen com un ou i una castanya?

Per què una samarreta XL d’una marca et queda bé, una altra et va curta i una tercera et permetria amagar-hi un cos?

Per què la mateixa lletra pot significar tres amplades, quatre llargades i una quantitat indeterminada de tela?

XL.

Extra large.

Molt bé.

Però extra large quant?

Perquè jo no compro adjectius.

Compro centímetres.

En qualsevol altre sector, aquesta falta de precisió seria inadmissible.

No compres una taula «bastant llarga».

No encarregues una porta «més aviat ampla».

No demanes un cable talla L.

Dius cent vuitanta centímetres.

Noranta d’ample.

Dos metres i mig de llarg.

I tots ens entenem.

Amb la roba i el calçat, en canvi, hem decidit conviure amb la talla europea, la talla americana, la britànica, les lletres, les equivalències, els peus, les polzades i la talla de la mare que em va parir.

Un 48.

Un 13 US.

Un 12 UK.

Trenta-un centímetres.

O trenta.

O trenta-dos.

Depèn de la marca.

Depèn del model.

Depèn de la forma.

Depèn de com s’hagi llevat aquell matí el responsable de patronatge.

No aniríem tots millor si les sabates indiquessin simplement la llargada i l’amplada interior en centímetres?

31,2 centímetres de llarg.

11,4 d’ample.

Això és una dada.

«Quaranta-vuit molt complet» és literatura fantàstica.

Les talles no mesuren el cos. Mesuren la interpretació que cada fabricant fa del cos.

Però el sistema es manté perquè la resta de la població encara pot jugar-hi.

Quan calces un quaranta-dos, una diferència petita es resol provant un número més.

Quan calces un quaranta-vuit, el número següent sovint és una hipòtesi.

Per si de cas, un cinquanta

La culminació va arribar amb les sabates de ciclisme de carretera.

Les sabates amb cales han d’anar ajustades.

Han de subjectar bé el peu.

Han de transmetre la força als pedals.

I quan fas una sortida llarga, el peu es pot dilatar.

Per tant, equivocar-se de talla no significa només que et molestin caminant per casa.

Significa que, al cap d’unes hores pedalant, cada dit pot iniciar la seva pròpia revolta.

Vaig trobar a Tradeinn el model que volia i vaig decidir no córrer riscos.

Vaig encarregar un quaranta-vuit.

També un quaranta-nou.

I, per si de cas, un cinquanta.

El cinquanta el vaig demanar sense cap convicció.

Era una talla preventiva.

Una exageració logística.

Aquell parell que inclous a la comanda per poder dir després que has contemplat fins i tot l’escenari més absurd.

Jo no calçava un cinquanta.

Mai no havia calçat un cinquanta.

El cinquanta tornaria a la botiga.

Vaig anar a provar-me les tres talles.

El quaranta-vuit.

Petit.

El quaranta-nou.

Petit.

I finalment vaig obrir la caixa del cinquanta.

La talla ridícula.

La que havia encarregat per excés de prudència.

La que estava segur que em quedaria gran.

Me la vaig posar.

Perfecta.

Em vaig quedar el cinquanta.

I sort que l’havia encarregat.

El cinquanta era la talla que segur que no necessitaria. Per això va ser l’única que em va anar bé.

Comprar sabates quan fas un quaranta-vuit no consisteix a escollir què t’agrada.

Consisteix a descobrir quina relació manté cada fabricant amb el sistema mètric decimal.

Primer investigues com talla la marca.

Després encarregues tres números consecutius.

Després organitzes les devolucions.

I només al final, quan alguna sabata accepta allotjar el peu, et permets valorar si t’agrada.

L’estètica és una fase avançada de la negociació.

Primer cal confirmar l’habitabilitat.

Després ja parlarem de principis.

Tenim l’enemic a casa

Després hi ha les piques.

Als càmpings, les piques per fregar els plats acostumen a estar situades a una altura pensada per a una criatura de dotze anys o per a un adult que hagi renunciat definitivament a les lumbars.

Per fregar-hi una paella, he d’inclinar l’esquena en un angle que cap fisioterapeuta consideraria recreatiu.

Cinc minuts encara.

Deu, comences a notar-ho.

Al cap d’una estona, ja no estàs rentant plats.

Estàs negociant amb les vèrtebres.

El més fotut és que seria fàcil atribuir-ho als càmpings.

Instal·lacions compartides.

Mobiliari estàndard.

Pressupostos ajustats.

Però llavors tornes a casa.

I descobreixes que la pica de la cuina també és baixa.

I la del lavabo.

I el mirall.

I el marbre.

Tenim l’enemic a casa.

Hem comprat una casa.

Hem escollit la cuina.

Hem acceptat l’altura del moble.

I ara, cada vegada que rento una olla, adopto una postura dissenyada per recordar-me que l’estàndard no era jo.

El pitjor no és que el món estigui fet massa baix. És descobrir que tu mateix has pagat perquè casa teva també ho estigui.

Aquesta és una de les grans paradoxes de ser alt.

Et passes la vida adaptant-te a espais pensats per a la mitjana.

Però quan finalment tens l’oportunitat de fer-te un espai propi, sovint tornes a comprar la mateixa mitjana.

La mateixa pica.

El mateix lavabo.

La mateixa altura.

Canvia la propietat.

No l’ergonomia.

No fotem

Fer un metre noranta-dos i calçar un quaranta-vuit no és cap tragèdia.

Seria ridícul presentar-ho així.

És una col·lecció d’incomoditats petites, repetides i sorprenentment persistents.

Un llit fet a mida.

Un concert contemplat per una filera a través de la teva nuca.

Tres models de sabates sense rebaixa.

Un quaranta-set molt complet que continua sent petit.

Unes ungles com musclos.

Tres Munich consecutives que no respecten els números naturals.

Un cinquanta de ciclisme que resulta ser la talla correcta.

I una pica de cuina que et recorda cada dia que l’enemic no sempre és fora.

També és veure-hi millor.

Arribar més amunt.

Recuperar la posició de poder en un concert de Sopa de Cabra.

I entendre que ser alt no depèn només del que mesures.

Depèn de l’època.

Del lloc.

De qui tens al costat.

I de l’altura a què algú va decidir instal·lar la pica.

Per tant, sí.

Ser alt està bé.

Però la pròxima vegada que algú em digui que li agradaria fer un metre noranta-dos, li proposaré un intercanvi complet.

L’alçada.

El llit.

Les bromes.

Els arbres.

Les ungles.

Les devolucions.

El cinquanta de ciclisme.

I el mal d’esquena després de fregar els plats.

No fotem.

Els avantatges no es poden escollir per separat.