No fotem, que hi ha llocs de treball

El Govern ha aprovat el projecte de reforma de la llei antitabac i una part del país ha reaccionat com si s’hagués decretat la retirada temporal dels drets humans.

Pobres fumadors.

Pobres bars.

Pobres terrasses.

Pobres estancs.

Pobres llocs de treball.

Pobra llibertat.

Potser fumar provoca càncer, malalties cardiovasculars, problemes respiratoris i més de set milions de morts cada any. Però calia molestar?

El projecte, aprovat pel Consell de Ministres el 21 de juliol de 2026, encara ha de passar per les Corts Generals. Per tant, no és una llei vigent ni un text immutable. Però la intenció és prou clara: ampliar els espais sense fum a les terrasses de bars i restaurants, platges, piscines d’ús col·lectiu, instal·lacions esportives, espectacles a l’aire lliure i parcs nacionals, entre altres llocs. També equipara la regulació de diferents productes relacionats amb el tabac i prohibeix per primera vegada que els menors en consumeixin, no només que els en venguin.

El debat és legítim.

Es pot discutir si totes les prohibicions són proporcionades.

Es pot discutir com es controlaran.

Es pot discutir si correspon als cambrers assumir funcions policials mentre intenten recordar qui havia demanat les braves sense allioli.

Es pot discutir si prohibir fumar en una platja sencera és sensat, excessiu o senzillament impossible d’aplicar.

I es pot discutir si una terrassa completament oberta presenta el mateix risc que una de coberta per tres parets, un tendal, dues estufes i aquella lona transparent que converteix l’exterior en una sala d’estar amb corrent d’aire.

Tot això es pot discutir.

El que costa més d’entendre és que continuem parlant del tabac com si encara no sabéssim què és.

No estem esperant els resultats.

Ja han arribat.

L’Organització Mundial de la Salut estima que el tabac mata més de set milions de persones cada any, incloses més d’1,6 milions de persones que no fumen, però estan exposades al fum ambiental. També afirma que totes les formes de consum de tabac són perjudicials i que no existeix un nivell segur d’exposició.

I, tanmateix, quan algú proposa reduir-ne la presència, la conversa deriva ràpidament cap als diners.

No és estrany.

El tabac en mou molts.

Tres mil milions d’euros abans d’anar a dormir

Una estimació raonada del negoci mundial situa la despesa directa en productes de tabac en uns 820.000 milions d’euros anuals.

Si hi afegim l’activitat de proveïdors, agricultura, paper, filtres, empaquetatge, química, transport, logística, distribució i altres serveis relacionats, l’ecosistema arribaria aproximadament als 1,15 bilions d’euros anuals.

Uns 3.146 milions d’euros cada dia.

Abans de dinar, el tabac ja ha mogut més diners dels que la majoria de nosaltres serem capaços d’imaginar durant tota una vida.

L’informe també estima que uns 60 milions de persones podrien estar vinculades directament o indirectament al sector a escala mundial. Aproximadament 45 milions en el nucli directe del conreu, el processament i la fabricació, i uns 15 milions més en activitats indirectes.

La xifra s’ha de llegir amb prudència.

No són seixanta milions de contractes indefinits a jornada completa.

No són seixanta milions de persones que perdran la feina perquè algú no pugui fumar a la terrassa d’un bar de Girona.

I no existeix una estadística oficial única que comptabilitzi tot el sector mundial amb una metodologia homogènia.

Són una estimació de persones i mitjans de vida vinculats al tabac, sovint en economies informals, explotacions familiars, treball estacional, comerç generalista o activitats parcialment dependents del sector. El mateix informe presenta una forquilla àmplia, d’entre 51 i 85 milions, precisament perquè les fonts internacionals utilitzen definicions diferents.

Però la magnitud serveix per entendre la trampa.

Primer convertim una dependència en un negoci colossal.

Després fem que milions de persones en depenguin.

Finalment, quan intentem reduir-la, descobrim que abandonar-la podria ser irresponsable.

La nostra especialitat no és autodestruir-nos. És industrialitzar-ho.

No fotem, que hi ha llocs de treball.

És un argument extraordinari perquè es pot aplicar gairebé a qualsevol cosa.

Quan una activitat factura prou, crea prou ocupació i paga prou impostos, arriba un moment en què deixem de preguntar-nos si ens convé. Només ens preguntem què passaria si desaparegués.

Un negoci extraordinari. Una idea pèssima

El problema és confondre activitat econòmica amb benestar.

Una malaltia també mou diners.

Una intervenció quirúrgica genera ocupació.

Un accident activa ambulàncies, hospitals, tallers, asseguradores, advocats, fisioterapeutes i fabricants de pròtesis.

Però ningú proposaria augmentar el nombre d’accidents per protegir aquest ecosistema.

Amb el tabac, en canvi, la contradicció ha adquirit una certa respectabilitat fiscal.

L’Estat recapta.

Les empreses facturen.

Els establiments venen.

Els consumidors paguen.

I després el sistema sanitari intenta reparar una part de les conseqüències.

Un circuit econòmic impecable, tret del petit detall que al mig hi ha persones emmalaltint.

L’informe adjunt diferencia expressament el volum de negoci del cost social. No suma la despesa sanitària ni la pèrdua de productivitat a la facturació, perquè no són ingressos del sector, sinó conseqüències. Però recorda que l’OMS ha situat el cost econòmic mundial del tabaquisme al voltant d’1,4 bilions de dòlars anuals i que una estimació acadèmica més recent l’ha elevat encara més. És a dir: el tabac pot generar una activitat econòmica enorme i, al mateix temps, destruir una quantitat igual o superior de valor social.

Com a producte, és difícil imaginar-ne un de més eficient.

El client paga.

Consumeix.

Desenvolupa dependència.

Torna a pagar.

I, en una proporció gens negligible, acaba requerint assistència sanitària.

Si ho presentes en un PowerPoint i omets un parell de diapositives, sembla un model de negoci extraordinari.

El dret a perjudicar-nos

Una de les defenses més recurrents del fumador és la llibertat individual.

És el meu cos.

Són els meus diners.

És la meva decisió.

I l’argument té una part raonable.

Una societat adulta no hauria de prohibir automàticament qualsevol conducta perjudicial. Si ho fes, hauríem de començar pels ultraprocessats, continuar pel sedentarisme i acabar clausurant internet a partir de les onze de la nit.

Però la llibertat individual deixa de ser completament individual quan el fum arriba a la taula del costat.

O quan els costos sanitaris es reparteixen entre tothom.

O quan la dependència condiciona una família.

O quan un menor creix assumint que fumar forma part natural de menjar, descansar, celebrar, treballar o relacionar-se.

Pots defensar el dret a perjudicar-te. És més difícil defensar el dret que el perjudici ocupi la taula del costat.

Això no significa que qualsevol prohibició sigui bona.

Significa que la conversa no es pot reduir a dir «és la meva llibertat» i encendre la cigarreta.

La llibertat és un argument.

No és una targeta que anul·li tots els altres.

Amb l’alcohol, qui s’ha d’explicar és qui no beu

Però tampoc cal que ens posem superiors als fumadors.

L’autodestrucció no comença ni acaba en una cigarreta.

Amb el tabac hem aconseguit que fumar necessiti justificació.

Amb l’alcohol encara mantenim el privilegi contrari: és no beure el que exigeix explicacions.

A mi em passa sovint.

No m’agrada la cervesa.

No és que m’hagi fet mal.

No és que m’hagi promès no tornar-hi.

No és que el metge m’hagi ensenyat una analítica amb cara de funeral.

Simplement no m’agrada.

Però prova de quedar amb un grup de gent, que tothom demani una cervesa i tu demana una Coca-Cola.

De cop, la beguda necessita context.

—Una Coca-Cola?

Sí.

Una Coca-Cola.

No he abandonat la civilització occidental.

Només no m’agrada la cervesa.

Els comentaris acostumen a ser irònics, còmplices i sense cap mala intenció.

Però hi són.

Perquè la cervesa no és només una beguda. És un codi social. És la forma líquida de dir que ets adult, que estàs relaxat, que formes part del grup i que no has vingut a controlar ningú.

La Coca-Cola, en canvi, sembla que exigeixi una declaració responsable.

Durant anys fins i tot vaig intentar que m’agradés la cervesa.

Quan anava a sopar amb clients anglesos, me n’obligava a prendre perquè semblava més fàcil acostumar-se al gust que explicar vint vegades que no m’agradava.

Jo era el half-pinter.

El que demanava mitja pinta mentre els altres tractaven la pinta sencera com una unitat de mesura moral.

I quan optava per una sidra, encara era pitjor.

Sandy drinker.

No sé si l’expressió exacta era aquella, si em deien shandy drinker o si simplement m’estaven recordant, amb la delicadesa britànica habitual, que havia escollit una beguda inadequadament amable per a un home adult.

El curiós és que tampoc em puc presentar com el campió de la vida saludable.

Perquè podria demanar aigua amb gel i una rodanxa de llimona, que també m’agrada.

O un suc de pinya.

Però no.

Demano una Coca-Cola.

És a dir: rebutjo una beguda que no m’agrada i que sé que no em convé per triar-ne una altra que m’agrada més i que tampoc és precisament una infusió de bròquil.

La nostra coherència té límits.

I gustos.

L’alcohol és una substància tòxica i psicoactiva que pot generar dependència i està relacionada amb més de dues-centes malalties i trastorns. L’OMS adverteix que no existeix una forma de consum completament exempta de risc i que fins i tot nivells baixos poden causar dany. Això no significa que una cervesa produeixi inevitablement una malaltia, sinó que el risc no desapareix per complet per molt socialment normal que sigui el consum.

I, malgrat això, sovint la persona sospitosa continua sent la que demana aigua.

—No beus?

La pregunta rarament és només informativa.

Normalment és l’inici d’un interrogatori.

Condueixes?

Prens antibiòtic?

T’ha sortit malament una analítica?

Estàs fent dieta?

Has tingut algun problema?

T’has tornat avorrit?

Amb moltes drogues, la societat et demana que expliquis per què les prens.

Amb l’alcohol, sovint et demana que expliquis per què no.

Mil persones fent una cosa absurda ja no són mil persones fent una cosa absurda. Són una tradició.

Morir de gordo o morir de càncer

Un dia vaig anar a dinar amb en Lluís.

Quan ens van preguntar què volíem beure, tots dos vam demanar Coca-Cola.

Ell, normal.

Jo, Zero.

En Lluís va mirar les dues ampolles i va sentenciar:

—Prefereixo morir de gordo que de càncer.

La frase era falsa, científicament insostenible i magnífica.

Perquè en una sola línia resumíem una de les nostres grans especialitats: comparar riscos amb informació dubtosa, escollir el que ens ve més de gust i convertir la decisió en una filosofia de vida.

Com si la Coca-Cola normal garantís una mort concreta.

Com si la Zero en garantís una altra.

Com si el cos hagués de triar obligatòriament entre dos departaments administratius de defunció.

I com si l’aigua no fos allà mateix, a trenta centímetres, observant la conversa amb una rodanxa de llimona.

No escollim sempre entre allò que ens fa bé i allò que ens fa mal.

Sovint escollim entre dues coses que ens convenen poc i després construïm una teoria per justificar la que ens agrada més.

Primer prenem la decisió.

Després obrim el departament de comunicació.

Hem eliminat el moviment i ara paguem per recuperar-lo

També sabem que ens convé moure’ns.

Ho sabem tant que gairebé ja no ho escoltem.

Segons l’OMS, el 31% dels adults del món —uns 1.800 milions de persones— no complien el 2022 els nivells recomanats d’activitat física. Les persones insuficientment actives presenten un risc de mortalitat entre un 20% i un 30% superior al de les persones prou actives.

La nostra resposta com a espècie ha estat brillant.

Hem inventat el cotxe per no caminar.

L’ascensor per no pujar.

El comandament per no aixecar-nos.

El menjar a domicili per no sortir.

Les reunions virtuals per no desplaçar-nos.

Les escales mecàniques perquè les escales normals havien començat a semblar-nos una provocació.

I el rellotge intel·ligent perquè ens feliciti quan, accidentalment, hem aconseguit moure’ns.

Primer eliminem l’activitat física de la vida quotidiana.

Després paguem una quota mensual per recuperar-la en un gimnàs.

No és incoherència.

És economia circular.

Primer eliminem l’activitat física de la vida quotidiana. Després paguem per recuperar-la en un gimnàs.

Ens passem vuit hores asseguts treballant per poder pagar una màquina que ens permetrà caminar sense arribar enlloc.

I quan trobem aparcament a dos-cents metres de la porta, continuem buscant-ne un altre de més pròxim.

No perquè no puguem caminar.

Perquè encara no hem entrat al gimnàs.

La recompensa arriba avui

El patró és gairebé sempre el mateix.

La recompensa arriba avui.

La factura, demà.

La cigarreta relaxa ara.

La copa desinhibeix ara.

La Coca-Cola satisfà ara.

El sofà és còmode ara.

La droga anestesia ara.

La pantalla ens distreu ara.

El menjar excessiu reconforta ara.

El futur, en canvi, és aquell pobre desgraciat a qui deixem totes les conseqüències.

El nostre jo present consumeix.

El nostre jo futur paga.

I entre tots dos no sembla que existeixi un sistema eficient de reclamacions.

El nostre jo d’avui té targeta de crèdit. El nostre jo de demà només rep els extractes.

No és només falta d’informació.

Sabem moltes coses.

Sabem que fumar perjudica.

Sabem que l’alcohol comporta riscos.

Sabem que ens convé moure’ns.

Sabem que hauríem de dormir més.

Sabem que una ampolla d’aigua probablement és millor elecció que una beguda ensucrada.

El problema és que saber una cosa no obliga automàticament a actuar-hi d’acord.

Entre el coneixement i la conducta hi ha el plaer, la dependència, la mandra, la identitat, el costum, la pressió social, el preu, la publicitat, la disponibilitat i una extraordinària capacitat per trobar arguments que ens donin la raó.

Algun vici s’ha de tenir

També tenim frases preparades.

Algun vici s’ha de tenir.

D’alguna cosa hem de morir.

Jo ho controlo.

Només bec socialment.

A mi fumar em relaxa.

Demà començo.

Una copa de vi és bona per al cor.

La Zero és pitjor que la normal.

El meu avi fumava i va viure noranta anys.

La vida són dos dies.

Són frases petites, però fan una feina enorme.

No han de demostrar res.

Només han d’alliberar-nos durant uns minuts de la incomoditat de saber que fem una cosa que no encaixa amb allò que diem que volem.

La salut.

Viure molts anys.

Veure créixer els fills.

Trobar-nos bé.

No dependre de ningú.

Tenir energia.

I, alhora, encendre una cigarreta, obrir una altra ampolla, quedar-nos una hora més al sofà o demanar una Coca-Cola quan l’aigua amb llimona també ens hauria agradat.

Aquesta contradicció no ens converteix en idiotes.

Ens converteix en humans.

Però ser humana no converteix automàticament una conducta en convenient.

No ens molesta la prohibició. Ens molesta el recordatori

Potser per això ens irriten tant algunes prohibicions.

No només ens retiren un producte.

No només ens obliguen a caminar uns metres.

Ens trenquen el relat.

Ens recorden que aquella cosa que anomenàvem plaer, costum, llibertat, descans, caràcter o vida social també tenia una altra cara.

I que la coneixíem.

El fumador no necessita que li expliquem per primera vegada que fumar és perjudicial.

La persona sedentària tampoc ignora que hauria de moure’s.

I jo no necessito descobrir que l’aigua amb llimona és probablement una decisió més saludable que una Coca-Cola.

Ho sabem.

Però saber-ho i voler sentir-ho en aquell moment són dues coses diferents.

La nova regulació del tabac podrà ser més o menys encertada en alguns detalls.

Podrà contenir mesures proporcionades i d’altres de discutibles.

Podrà aplicar-se bé, malament o només quan aparegui un inspector.

Però el debat que genera revela una cosa més profunda que la distància entre una cigarreta i una terrassa.

Revela la facilitat amb què transformem els nostres hàbits en drets, els nostres gustos en identitat i les nostres dependències en sectors econòmics massa grans per qüestionar-los.

La gran especialitat humana no és fer coses que ens perjudiquen.

Molts animals mengen el que no toca, s’exposen a riscos o repeteixen comportaments contraproduents.

La nostra especialitat és més sofisticada.

Nosaltres hi construïm una indústria.

Hi associem milions de llocs de treball.

La convertim en cultura.

La gravem amb impostos.

En socialitzem una part dels costos.

Ens inventem una frase enginyosa per justificar-la.

I quan algú intenta limitar-la, alcem les mans, indignats:

—Home, tampoc cal exagerar.

Potser no.

Potser encara podem esperar una mica més.

Total, la factura no arriba avui.