No fotem, la cua del costat sempre va més de pressa

Quan estudiava Enginyeria d’Organització Industrial a la UVic vaig descobrir la teoria de cues.

Taxes d’arribada. Temps de servei. Capacitat del sistema. Distribucions de probabilitat. Servidors ocupats. Clients esperant.

Tot molt científic.

Però, entre fórmules i models matemàtics, vaig aprendre dues lleis que em van semblar molt més útils per entendre el funcionament real de la humanitat.

La primera llei de Harper diu:

No importa en quina cua et posis: l’altra sempre avançarà més de pressa.

I la segona:

Si canvies de cua, aquella on eres abans començarà a avançar més de pressa.

Em van semblar formidables.

No perquè permetessin calcular el temps mitjà d’espera d’un sistema. Sinó perquè explicaven una veritat que tots coneixíem: el món disposa d’un mecanisme específic per fer-te triar sempre la cua equivocada.

Una cua és un pacte moral

Jo no he suportat mai que se’m colin.

No diré que sigui una qüestió de principis perquè semblaria que estic parlant de la defensa de la democràcia. Però, en aquell moment, la indignació és pràcticament la mateixa.

Una cua és un pacte moral amb forma de fila.

Pot ser lenta, absurda i estar mal organitzada. Però tots acceptem una regla elemental: qui arriba primer passa primer.

Quan algú se’t cola, el problema no són els trenta segons que et farà perdre. El problema és que acaba de declarar unilateralment que el seu temps és més important que el teu.

I això costa de pair.

No ens irrita esperar. Ens irrita que algú que ha arribat després acabi abans.

El meu pitjor escenari eren les barres dels bars.

Fer cua davant d’una barra és participar en un sistema de cues sense cua. No hi ha números, ni línies a terra, ni una pantalla que indiqui el torn. Només hi ha vint persones amuntegades, tres cambrers desbordats i una competició basada en els colzes, el contacte visual i la capacitat de cridar:

—Perdona! Quan puguis!

Jo hi anava a demanar un cubata i sempre tenia la sensació de ser l’últim tonto.

Podia ser que el cambrer fos un noi o una noia. Tant se valia. Podia portar deu minuts esperant, tenir els diners a la mà i mirar-lo amb l’expressió desesperada d’un nàufrag que acaba de veure un helicòpter.

Sempre apareixia algú que acabava d’arribar, aixecava dos dits i deia:

—Dos gintònics!

I els tenia.

Jo continuava allà, invisible, preguntant-me si potser, a més de la teoria de cues, hauria d’haver estudiat mim.

Sempre hi ha algú més preferent

Els aeroports també són grans laboratoris d’investigació sobre el comportament humà.

La porta d’embarcament encara està tancada, l’avió no ha arribat i falten quaranta minuts perquè comenci l’embarcament, però ja hi ha una cua de cinquanta persones dretes.

Ningú sap exactament què guanyarà sent el primer a entrar en un avió on té el seient assignat.

Però tots saben què podrien perdre: l’espai per posar la maleta.

I per protegir aquell petit tros de compartiment superior som capaços de romandre drets durant tres quarts d’hora, vigilant-nos els uns als altres com si estiguéssim esperant l’últim helicòpter de Saigon.

En una d’aquestes cues érem a la zona d’embarcament preferent d’un vol de Ryanair.

Ja havíem pagat per poder esperar una mica més endavant que la resta quan un home se’ns va colar amb tota la tranquil·litat del món.

Li vam fer notar que hi havia una cua.

La seva explicació va ser impecable:

El seu bitllet era més preferent que el nostre.

No ens el va ensenyar. Tampoc no va precisar quin tipus de preferència tenia. Potser era Priority Plus. Potser Very Important Priority. Potser simplement havia assolit aquell grau superior de civilització en què un ja no ha de respectar les cues dels altres.

Nosaltres teníem un bitllet.

Ell tenia una actitud.

I, en determinats sistemes, l’actitud sempre embarca primer.

Les cues que no semblen cues

Amb els anys he arribat a la conclusió que les lleis de Harper no només afecten les persones que esperen davant d’una caixa.

També s’apliquen a les coses que esperes que passin.

Per exemple, quan estic acabant de recollir la cuina i penso:

—Quan acabi, fotré el cul al sofà.

En aquell mateix instant sé que, exactament quan m’hi assegui, apareixeran els sogres amb els nens.

No cinc minuts abans, quan encara estic dret.

No deu minuts després, quan ja he assumit que la pausa s’ha acabat.

En el moment exacte en què el cul contacti amb el sofà.

També passa amb els auriculars.

Puc portar-ne un a l’orella durant vint minuts sense escoltar res. Durant aquells vint minuts ningú no necessita parlar amb mi. Soc un ésser humà prescindible. La família funciona perfectament sense la meva intervenció.

Però, en el moment que premo el play per escoltar La Renaixença, algú recorda una informació urgent que m’ha d’explicar immediatament.

No quan em poso l’auricular.

Quan premo el play.

És la segona llei de Harper aplicada a l’atenció: qualsevol activitat alternativa començarà a requerir-te just quan hagis decidit dedicar-te a una altra cosa.

I aleshores tornem a pensar que no pot ser casualitat.

Que sempre passa.

Que algú ho fa expressament.

Que l’univers està pendent del nostre sofà i del botó de reproducció.

El món no conspira. El cervell edita.

Recordem perfectament les vegades que algú ens ha interromput en prémer el play. En canvi, no comptabilitzem totes les vegades que hem escoltat alguna cosa sense que ningú ens digués res.

Recordem la cua que vam abandonar i que, immediatament, va començar a córrer. No recordem les vegades que vam canviar de cua i vam guanyar tres minuts.

El cervell no porta una estadística.

Porta un relat.

I, en el nostre relat, nosaltres sempre ens posem a la cua lenta.

El Secret, però al revés

Això em connecta amb aquella idea tan difícil d’explicar d’El Secret: allò que visualitzes s’acaba complint.

És una idea molt reconfortant quan visualitzes prosperitat, salut, èxit o una casa amb vistes al mar.

El problema és que nosaltres no sempre visualitzem coses boniques.

Fa anys sortia del pàrquing de la plaça de la Constitució, avui plaça de l’U d’Octubre. La barrera s’havia quedat encallada i jo esperava que completés el moviment per poder continuar.

En aquell moment, un vianant va passar per sota.

I jo vaig pensar:

—Ara baixarà i li caurà al cap.

Va baixar.

I li va caure al cap.

Em vaig acollonir.

Afortunadament, ningú no va prendre mal i tot va quedar en una anècdota. Però durant uns segons vaig arribar a plantejar-me si acabava de descobrir una capacitat que hauria preferit no tenir.

No havia visualitzat una plaça d’aparcament.

No havia manifestat un augment de sou.

Havia fet caure una barrera sobre un desconegut.

La realitat, per descomptat, és menys espectacular.

Jo no tenia poders. La barrera no havia rebut cap instrucció mental. Simplement vaig imaginar una de les coses que podien passar exactament abans que passés.

La resta de pensaments absurds que tinc cada dia i que no es compleixen desapareixen sense deixar rastre.

Però aquell va quedar arxivat.

Amb data, hora i testimoni.

Les coincidències no demostren que controlem la realitat. Demostren fins a quin punt necessitem convertir-la en una història.

La tercera llei de Harper

Potser hauríem d’afegir-hi una tercera llei:

Si estàs convençut que el món funciona contra teu, sempre acabaràs trobant-ne proves.

No perquè el món actuï contra tu.

Perquè només conservaràs les proves que donen suport a l’acusació.

La cua del costat avança. El cambrer atén el que acaba d’arribar. El passatger és més preferent. Els sogres apareixen quan t’asseus. Algú et parla quan prems el play. La barrera baixa quan acabes de pensar que baixarà.

I nosaltres ho unim tot amb un fil invisible fins a construir una conclusió impecable:

Sempre em passa a mi.

Potser la millor estratègia davant les dues lleis de Harper és molt més senzilla: triar una cua i deixar de mirar les altres.

No perquè sigui la més ràpida.

Sinó perquè comparar constantment la nostra espera amb la dels altres aconsegueix que totes les cues semblin més llargues.

I, des d’aquell incident del pàrquing, quan algú passa per sota d’una barrera procuro pensar que li tocarà la loteria.

No perquè cregui en El Secret.

Però tampoc no cal continuar fent experiments.

No fotem.