No fotem, que només tinc set

Arribes a la barra d’una discoteca.

És tard. Fa calor. Fa estona que estàs dret. La música està a un volum que probablement permet comunicar-se amb alguna civilització extraterrestre, però no amb la persona que tens a trenta centímetres.

No vols una cervesa.

No vols un gintònic.

No vols una Coca-Cola.

Simplement vols aigua.

T’acostes al cambrer, assenyales la nevera i crides:

—UNA AIGUA!

El cambrer agafa una ampolla de trenta-tres centilitres, la deixa sobre la barra i, amb la naturalitat de qui et cobra un cafè, et diu:

—Cinc euros.

Cinc euros.

Per una aigua.

No una aigua extreta d’una glacera inaccessible de l’Himàlaia.

No una aigua beneïda personalment pel Dalai-lama.

No una aigua amb propietats regeneratives certificades per la NASA.

Aigua.

No t’han cobrat cinc euros per l’aigua. T’han cobrat cinc euros perquè saben que tens set i no pots anar enlloc més.

Deuen pensar que és per les pirules

Hi ha alguna cosa estranya en la manera com ens relacionem amb l’aigua en determinats ambients.

Si demanes un cubata a les dues de la matinada, ningú et pregunta res.

Si en demanes un altre mitja hora més tard, tampoc.

Si en demanes un tercer, probablement et felicitaran per l’actitud.

Però demana una aigua.

De sobte, algú et mirarà amb preocupació.

—Estàs bé?

Sí.

Estic perfectament.

Tinc set.

—Segur?

Seguríssim.

És com si l’única explicació possible per demanar aigua en una discoteca fos que acabessis d’empassar-te una pastilla amb el logotip d’un Mitsubishi.

Potser per això la cobren tan cara.

Deuen pensar que, si has pogut pagar la pirula, també pots pagar cinc euros per fer-la baixar.

Però hi ha una altra possibilitat.

Potser no beus alcohol perquè no t’agrada.

Potser avui condueixes.

Potser demà t’has de llevar aviat.

Potser ja has begut prou.

O potser, senzillament, no vols passar-te la nit alternant alcohol amb refrescos ensucrats.

En el meu cas, per exemple, no m’agrada la cervesa. I si he de conduir, no bec alcohol. Però això no significa que a les dues de la matinada em vingui de gust beure’m mig litre de sucre amb cafeïna.

Les opcions que et deixa la barra són curioses:

Alcohol.

Sucre.

O una hipoteca a trenta anys per comprar una ampolla d’aigua petita.

El premi per conduir

Durant anys hem insistit que, si surts de festa, no has de beure si després has de conduir.

Campanyes institucionals.

Controls d’alcoholèmia.

Anuncis impactants.

Conductors designats.

Polseres.

Eslògans.

Tot correcte.

Però després arriba el conductor responsable a la discoteca i descobreix que la seva decisió serà recompensada amb una ampolla d’aigua a preu de còctel d’autor.

És una política de prevenció interessant.

No beguis alcohol.

Però prepara la Visa.

No demano que l’aigua embotellada sigui gratuïta. Una discoteca és un negoci. Té treballadors, lloguer, electricitat, seguretat, neteja i una instal·lació de so capaç de provocar una petita esllavissada al Pirineu.

És normal que hi hagi marge.

El que costa més de defensar és que una ampolla que al supermercat val cinquanta cèntims multipliqui el preu per deu només perquè, un cop dins, no tens alternativa.

Això ja no és marge.

És geografia.

L’aigua de LinkedIn

Segurament has vist alguna vegada aquell meme motivacional.

Una ampolla d’aigua val cinquanta cèntims al supermercat.

Un euro en una màquina de venda automàtica.

Dos euros i mig en una àrea de servei.

Quatre euros a l’aeroport.

Sis euros dins d’un avió.

I al final arriba la lliçó:

“L’aigua és la mateixa. El que canvia és el lloc. Si no et valoren, potser és perquè no ets al lloc adequat.”

És una d’aquelles reflexions que semblen profundes si les llegeixes sobre la fotografia d’una posta de sol.

I una mica de raó té.

Una mateixa habilitat pot estar més ben remunerada en una empresa que en una altra.

Una persona pot passar anys en un entorn que no reconeix les seves capacitats i descobrir, en canviar de sector, país o organització, que allò que abans semblava ordinari era extraordinàriament valuós.

El context importa.

Però no fotem.

L’aigua de l’avió no costa sis euros perquè l’avió hagi descobert tot el seu potencial.

No ha fet un màster.

No ha après anglès.

No ha millorat la seva marca personal.

No ha abandonat la seva zona de confort.

Costa sis euros perquè ets a onze mil metres d’altura i no pots dir:

—M’ho penso i ja baixaré al supermercat.

El preu no sempre mesura el valor. De vegades només mesura fins a quin punt el client està atrapat.

No és valor. És poder

El meme confon dues coses diferents.

El valor.

I el poder de fixar el preu.

L’aigua pot tenir més valor per a tu quan tens molta set. Però això no significa que l’ampolla sigui millor, que la marca s’hagi revalorat o que el líquid hagi adquirit noves competències professionals.

Significa que algú controla l’oferta quan tu tens una necessitat.

A l’autopista no pagues només l’aigua.

Pagues no haver de desviar-te vint quilòmetres.

A l’aeroport no pagues només l’aigua.

Pagues haver passat el control de seguretat sense poder conservar la teva ampolla.

A l’avió no pagues només l’aigua.

Pagues no tenir cap competidor a nou files de distància.

I a la discoteca no pagues només l’aigua.

Pagues haver entrat.

Pagues no poder sortir i tornar a entrar.

Pagues la calor.

Pagues la set.

Pagues la foscor.

I pagues que l’empresa sap perfectament que, entre una ampolla de cinc euros i passar-te dues hores sense beure, probablement acabaràs traient la cartera.

Això no és necessàriament una demostració de valor.

És una demostració de poder de mercat.

Amb les persones passa una cosa semblant.

El salari no és un mesurador infal·lible del valor humà, professional o social.

Hi ha persones imprescindibles que cobren poc.

Persones perfectament prescindibles que cobren fortunes.

Professions socialment essencials amb salaris modestos.

I feines extraordinàriament ben pagades perquè operen en mercats amb marges enormes, escassetat de talent o una gran capacitat de negociació.

Canviar de lloc pot ajudar.

Però pensar que qualsevol persona mal pagada simplement ha escollit malament l’establiment és convertir una ampolla d’aigua en orientadora laboral.

L’aigua de l’aixeta que ningú ofereix

Hi ha, a més, un petit detall incòmode.

La legislació estatal obliga els establiments d’hostaleria i restauració a oferir sempre als seus clients la possibilitat de consumir aigua no envasada gratuïtament. Vegeu l'article 10.4 en aquest enllaç.

També estableix que els promotors d’esdeveniments festius, culturals o esportius han de garantir l’accés a aigua de l’aixeta no envasada. Vegeu l'article 10.5 de la mateixa norma en aquest enllaç.

Ara bé, abans d’entrar en una discoteca amb el BOE imprès sota el braç, cal fer un matís.

No totes les discoteques ni totes les sessions nocturnes tenen necessàriament la mateixa classificació administrativa. Per tant, no afirmaria que qualsevol local està sotmès exactament a la mateixa obligació en qualsevol circumstància.

Però la direcció que marca la norma és bastant clara.

L’accés a l’aigua no hauria de dependre exclusivament de comprar una ampolla.

Ara prova de demanar un got d’aigua de l’aixeta enmig d’una discoteca.

No dic que no te’l donin.

Dic que probablement et miraran com si acabessis de demanar el llibre de reclamacions, els comptes anuals de l’empresa i una entrevista personal amb el propietari.

La norma existeix.

El got costa més de localitzar.

El producte més sospitós de la barra

El més revelador no és només el preu.

És que l’aigua continua semblant una consumició anormal.

L’alcohol no necessita justificació.

L’aigua, sí.

Ningú pregunta a qui demana un whisky:

—Però per què?

Ningú exigeix una explicació a qui vol una cervesa.

Ningú considera estrany que una persona compri successivament tres combinats.

Però digues que no beus i apareixeran les hipòtesis.

Condueixes?

Estàs prenent medicació?

Estàs malalt?

Estàs a dieta?

Estàs embarassat?

Has deixat l’alcohol?

Has tingut algun problema?

No.

Tinc set.

I l’aigua serveix exactament per a això.

No totes les aigües valen el mateix

Per tant, sí.

El meme té raó en una cosa.

No totes les aigües tenen el mateix preu.

Però no perquè unes hagin sabut envoltar-se de persones que les valoren i les altres continuïn atrapades en un supermercat tòxic que no reconeix el seu talent.

Tenen preus diferents perquè canvien els costos, la conveniència, la urgència, la competència i, sobretot, la llibertat del comprador per dir que no.

De vegades el preu explica el valor.

De vegades explica el context.

I de vegades només explica que algú t’ha tancat dins, ha apagat els llums, ha posat la música a cent vint decibels i sap que tens set.

Així que potser la lliçó correcta del meme no és:

“Busca un lloc on et valorin més.”

Potser és:

“Vigila amb qui fixa el preu quan tu no tens alternativa.”

Perquè no totes les aigües tenen el mateix preu.

D’acord.

Però tampoc tots els preus són justos.

No fotem.